Filosofant

Democràcia a Espanya​

Situació política

Els darrers anys de la dictadura no van portar cap estovament a l'hora de reprimir els sindicats o associacions polítiques, o bé de signar sentències de mort en els casos de terrorisme, excepció feta del Procés de Burgos.

L'única resposta a les mobilitzacions de la que el Govern se sentia capaç era la repressió, com el procés 1001, el 1973, contra deu membres de CCOO acusats d'associació il·lícita i l'execució a garrot vil de Salvador Puig Antich, anarquista català militant del MIL (2-març 1974). El judici a CCOO s'inicià el 20 de desembre de 1973 sota una atmosfera de terror, ja quinze minuts abans de l'hora en què havia de començar el judici, el president del govern, l'almirall Carrero Blanco era assassinat per un comando d'ETA. Aquesta figura havia de ser el garant de la continuïtat del règim a la mort del dictador, cosa que es va veure parcialment truncada. El nomenament a la presidència del govern de l'anterior director general de seguretat, Carlos Arias Navarro no deixava dubtes sobre la resposta del règim: emprar la força si calia.

Les protestes estudiantils i vagues, totes ferotgement reprimides, van ser una altra constant de les acaballes del règim. El procés de gradual retirada del suport eclesiàstic - tret del d'excepcions malauradament notables - al règim del dictador es va convertir en un altre dels elements característics del període 1969-1975.

Des del 22 de juliol de 1969, el dictador havia proclamat com al seu successor oficial al príncep Joan Carles de Borbó, nét d'Alfons XIII, que l'endemà va prestar jurament de lleialtat a Franco, als principis del "Movimiento" i a les lleis fonamentals de l'Estat. Durant aquests primers anys de la dècada de 1970 el paper del llavors príncep va ser poc rellevant políticament parlant.

Situació econòmico-social

La crisi del petroli del 1973, tot que silenciada oficialment en les repercussions que per Espanya podia tenir, va a començar a deixar senyals de la seva arribada. La recessió a nivell europeu va incidir en dues de les principals fonts de divises estrangeres: el turisme i les remeses dels treballadors emigrats. La perspectiva d'un augment de l'atur i d'una davallada del nivell de vida avançaven un augment paral·lel de la militància obrera.

Els increments salarials van ser limitats en un intent inútil d'aturar la inflació. L'increment real del cost de la vida va acostumar-se a estar marcadament per sobre de les xifres oficials d'inflació. Donat que molts treballadors necessitaven cada cop més de dues feines, o si més no de nombroses hores extraordinàries, per tal de cobrir les seves necessitats, els conflictes socials van constituir el major problema al que s'enfrontava el govern de Carrero Blanco.

Els planificadors havien fracassat en el seu intent de resoldre el problema de l'habitatge, i el buit fou omplert per l'especulació immobiliària, que va anar acompanyada de construccions de baixa qualitat i fraus.

La protesta contra les deficients condicions socials - baix nivell sanitari i una inadequada organització dels serveis educatius i mèdics - van servir per intensificar la consciència de la classe obrera, que es va convertir en una part important del procés de politització.Al llarg de 1975 es va reforçar la censura, un cop més, i nombrosos diaris van ser "segrestats".

Mort al llit del dictador

Quan Franco va morir, el 20 de novembre de 1975, després d'una llarga agonia i 36 anys de dictadura, el sector dur del règim ja havia perdut la partida. La solució immobilista del franquisme sense Franco havia mort amb Carrero Blanco, i la solució aperturista/continuista d'Arias Navarro va quedar destruïda per:

• Les maquinacions del propi sector dur del franquisme (búnker), com p.e. el terrorisme d'Estat automàticament imputat al sector dur de l'esquerra (F.R.A.P.)

• Per les seves pròpies deficiències.

Això va dur a que coincidissin en l'interès pel canvi l'oposició democràtica i una part de l'oligarquia econòmica.